Quan vaig arribar al López Vicuña ja feia molt temps que la meva vida era un anar i venir sense rumb. Aleshores vaig arribar aquí, per casualitat o no, i tot va començar a canviar. La il·lusió es va anar obrint camí dins de tanta frustració i per primer cop em vaig sentir capaç d’aconseguir coses. Finalment, vaig creure en mi. El López Vicuña em va acollir com acull una família. Preocupant-se per conèixer-me, no com un alumne més sinó com la persona única que sóc.
Mai he trobat uns professors tan pròxims i disposats sempre a escoltar-me i ajudar-me a trobar el meu propi camí. No només m’han ensenyat allò escrit al paper de la millor manera. M’han ensenyat valors, a veure, sentir i aprofundir en les coses que realment són importants, a trobar dins meu la força i la voluntat per seguir endavant, a creure en mi mateixa i obrir els ulls davant les possibilitats, a gaudir de la pau i el benestar que provoca donar als altres i descobrir que qui dóna és més feliç que qui rep. A entendre la importància de tenir persones al voltant que creuen en tu i són capaces de despertar i fer aflorar el millor que tens dins.
Els voluntariats nacionals i internacionals que he fet gràcies al centre, han estat les millors accions que he fet a la vida i les que més m’han ajudat a créixer. No només per l’experiència sinó per la gent que hi vaig conèixer i que ara mateix formen part de la meva vida.
Després de 5 anys en aquesta família, crec que arribar al López Vicuña no va ser una casualitat. Hi havia un camí que m’esperava, que vaig trobar allà i que ara segueixo, sentint-me orgullosa de tot el que he aconseguit. M’emporto tot l’equip educatiu dins del cor, perquè per mi sempre seran especials i “culpables” que jo sigui millor persona i més madura, que s’estima més i amb una vida que segueix un rumb. Cap a on? De moment cap allà on ningú abans havia cregut que arribaria, la universitat, i després cap on jo vulgui.
Sempre que hi torno, és com tornar a casa. Gràcies. |
.jpg)
.jpg)