Dóna veu als professionals de les residències_Maria

Desde que va començar a sortir per la televisió que el COVID-19 ja era aquí mai vaig pensar que estaríem en aquesta situació.  Mai vaig pensar en que moriria tanta gent sola i sense cap familiar al seu costat, completament abandonats com si de persones no es tractés. Aquest documental a estat per a mi molt important, abans de veure-ho ja estava conscienciada amb el que estava passant, o més aviat podia fer-me una petita idea, mitjançant passen els dies veus que la gent és més egoista i sorten al carrer com si no estigués passant res, queden amb amics i van a la platja, infringimos les normes de la desescalada i tot i així volem passar de fase?

No hi ha res pitjor que és antipàtic, aquesta societat estava danyada per molts altres factors, però ara, sé amb molta certesa que l’estupidesa  humana no té límit.

A les residències del documental es veia la tristesa en els ulls de totes aquestes persones grans que algunes (no totes) són completament conscients del que estan passant i d’altres que no ho són es pregunten:

Què he fet? Per que em tenceu? Estic malalta?

Estan vivint un moment molt dur, els tècnics, auxiliars i tots els treballadors de les residències no estan preparats per veure morir gent constantment. Sabem que estan en l’última etapa de la seva vida, i precisament per això es mereixen el millor.

És que veure morir a aquestes persones una darrere de l’altra sense consideració, perquè aquest virus no diferencia entre colors de pells ni de idiomes, no importa com siguis ni qui.

És molt trist presenciar tot això i encara més saber i contemplar com nosaltres, els que podem afrontar-lo amb més força que altres col·lectius, destrossem i  la situació encara més  fent el que ens dóna la gana.

Aquest documental ha signat totes les meves conspiracions, veure-ho a estat fort i dur, després això penso per doble que sóc tremendament afortunada d’estar a casa meva. Hem de tenir cura de les persones grans com ens agradaria que ens cuidessin quan ho siguem nosaltres també.

Per que clar, com no ens passa a nosaltres ho veiem com des de molt lluny, però quan et toqui viure-ho en primera persona les tornes canvien llavors és aquí quan et comences a conscienciar de la gravetat de el problema.

No estàvem preparats per a res d’això i  ens a colpejat, els grans han pagat un preu injust i nosaltres som els culpables de no fer que millori, la nostra irresponsabilitat, la gestió tan nefasta en alguns aspectes com no proporcionar test que és una cosa básica ara mateix. 

Així de estúpids arribem a ser, que al futbolista se li fan tests per poder entrenar però als que ho necessiten per poder únicament baixar a la planta amb els seus altres companys i no estar 15 dies insuportables en un habitació amb una televisió, un llit i una finestra, no.

A les persones grans que estan patint en les residències o hospitals no els fan test perquè no sembla ser que no hi ha, o millor, no interessa pel que es veu.

Estem deixant morir de forma indignant a persona sense cap culpa i espero amb molt poca esperança, però la que em queda la poso sencera en que la societat desperti el més aviat possible.

Aquest documental m’ha fet plorar d’impotència i ràbia, sento molta tristesa per la gent gran, m’agradaria poder ajudar-los amb tot el meu amor i dedicació, es mereixen un cel sencer per tot el que està aguantant, per la mala gestió de tots en conjunt i tant de bo molt aviat se’ls alliberi d’aquest infern en el qual estan vivint.

Jo personalment des de fa temps vaig pensar en sortir al carrer el més mínim (com s’havia de fer, només per comparar i sortides al carrer especials per x coses) però ara, que estem en fase 1, també.

Surto a passejar al gos però no em vaig més lluny de quilòmetre com ja he vist, ni em vaig a la platja a prendre el sol, ni em treure la mascareta perquè molesta i tampoc em seure en una terrassa 2 hores mentre em dóna el solet que tots volem però molt poques persona poden gaudir-lo, i jo per descomptat que per totes aquelles persones mortes i aquells que surten cada dia a treballar com pot ser el meu pare, però també el teu o el del teu veí, em quedo a casa.

Cal seguir les normes de la desescalada, si no, no estarem fent absolutament res, sento molta impotència per veure gent que se la repampinfla el que et pugui passar a tu o els teus éssers estimats. A mi em preocupen tots, tu i la teva família perquè encara que no els conegui he vist perfectament en aquest documental a gent patir, i em fa mal.

Em dol veure com els tècnics plorar les pèrdues, em dol veure com només tens 5 minuts per acomiadar-te del teu familiar, aquell que has compartit anys i anys de la teva vida i que mai, podràs tornar a veure-ho.

Gairebé no em queden maneres d’expressar tot el que arribo a sentir després de veure el que tant li temia, que podia fer-me una idea però era molt pitjor.

Em fa mal saber que moren sols.

Gràcies a l’esforç de tots els sanitaris, tècnics i persones que surten cada dia a treballar la situació està millorant, tot i així les pèrdues encara hi són i fins que no hagin 0 persones morint, la meva alegria no podrà estar a el 100%, fins que puguem tornar a la nova normalitat, com com bé diuen «res tornarà a ser com abans»

x
Sol·licita Informació

Omple el següent formulari i ens posarem en contacte amb tu al més aviat possible per informar-te de la nostra oferta formativa:

*Nom
*Cognoms
*Email
Telèfon
*Estudis que t'interessen
*Assumpte

Ús de cookies

Aques lloc web utilitza cookies per que vostè tingui una millor experiència d'usuario. Si continua navegant està aceptant les condicions de les mencionades cookies i la aceptació de la nuestre política de cookies, premi l'enllaç per a més informació.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies